Menú
01.Llibres
02.Música
03.Cercle Infantil
04.Cinema
05.Ofertes
06.Amistat
07.20è aniversari
Trobades Interactives | Un espai per apropar-te als teus autors i artistes preferits. Aprofita aquesta oportunitat i envia les teves preguntes i comentaris que vulguis!
Trobada amb Paolo Giordano
 11/11/2009
 (Torí, 1982), fill d’un ginecòleg i una professora d’anglès, és llicenciat en física teòrica i s’ha convertit en l’ultima revelació editorial. La solitud dels nombres primers és la seva primera novel·la i ha suposat un gran fenomen arreu del món. A Itàlia aquesta història d’amor impossible va ser guardonada amb el premio Campiello Opera Prima i el premi Strega 2008 i properament serà adaptada a la gran pantalla.
Preguntes realitzades en aquesta trobada
1) Què se sent en saber que la seva primera novel·la serà adaptada a la gran pantalla?
Sandra Moya Montero, Barcelona
El procés d’adaptació a la gran pantalla ha estat divertit i sobretot m’ha fet entendre molt més a fons alguns aspectes del llibre. Aquests dies estic seguint el rodatge i aconsegueixo sempre retrobar l’emoció original, la que experimentava mentre escrivia les escenes per primera vegada. En resum, aquesta vida posterior a la novel·la m’està agradant molt i és així sobretot perquè tinc confiança cega en el director, Saverio Costanzo.
2) Bon dia. Ahir vaig acabar de llegir el seu llibre i em sembla molt interessant. La novel·la ens deixa amb molts aspectes sense solucionar, o realment estan tots solucionats, ja que era el que volien els protagonistes. Per això la meva pregunta és: podem esperar una segona part? Enhorabona i una salutació afectuosa des de Màlaga.
Francisco Javier Muñoz Gómez, Màlaga
No, segurament no. Però crec que el futur de l’Alicia i en Mattia, al menys en part, s’explicarà a través de les històries d’altres personatges.
3) Aquest estiu vaig devorar en un viatge d’avió La soledat dels nombres primers, em va semblar poesia pura. No crec que hi hagi d'haver segona part. Perdria qualsevol encant. La meva pregunta és: per quan la pròxima novel·la?
YOLANDA ACOSTA, BARCELONA
Estic a punt de començar a escriure una nova novel·la. Tinc una idea que s’ha anat formant al meu cap els últims anys. Crec que necessitaré almenys dos anys més per escriure-la.
4) Bon dia, primer de tot, felicitats, és un gran llibre, m’agrada molt la relació que hi ha al llibre entre la natura humana i la lògica dels nombres! Gràcies una altra vegada.
Jorge Londoño, Gijon
Gràcies a tu. M’he quedat molt sorprès, des del moment de la publicació del llibre, de tota la gent que m’ha confessat la seva fascinació per la matemàtica. En el fons, aquestes connexions poètiques entre ciència i natura humana són les que sovint mouen els científics a escollir el propi àmbit d’interès.
5) M'ha encantat, enganxat fins al final. Una història tan bonica que ens fa pensar. Qui no s'ha sentit sol en algun moment? Quina sort tenir un amic que tot ho entén sense dir res. ¿Acaba aquí o podem esperar una segona part?
Antonio Canton Ordóñez, Ciudad Real
No hi haurà una segona part, ho sento... però tal i com li he contestat al Francisco, la vida d’en Mattia i l’Alice continuarà d’alguna manera en les vides d’altres personatges.
6) Paolo, quina història tan gran. M'ha encantat, ho has explicat d'una forma tan senzilla, tan fàcil, tan bonica. Enhorabona i gràcies per compartir amb el món la teva història.
Noelia Pastor, Madrid
Moltes gràcies, Noelia.
7) Hi ha autors que segueixen els seus personatges i els van deixant prendre protagonisme en novel·les successives fins a completar un mural. Pensa en això? Què li sembla l'obra dels (les) novel·listes més recents del seu país?
Fernando Muñoz, Madrid
Com ja he dit a en Francisco, la vida d’un personatge pot continuar en altres novel·les, a través d’altres personatges. El lligam es troba sobretot en la vida de l’autor, que lentament continua la recerca de respostes a les mateixes preguntes i les afronta des de diferents perspectives. Es pot escriure i reescriure sobre les mateixes coses tota la vida, canviant els noms i les històries que, de fet, continuen essent sempre la mateixa cosa. No sé si per mi serà així.
8) Hola Paolo. Tinc 33 anys, sóc espanyol i filòsof. El cas és que vinc donant-li voltes a unes novel·les fa cert temps. La veritat és que t’envejo moltíssim, i voldria que em donessis uns consells. Gairebé no tinc temps, i crec que això és essencial per escriure oi?, D'altra banda, si algun dia aconsegueixo acabar els meus projectes literaris, quin consell em dónes sobre les editorials?, Enviar-ho sense més?, Com aconsegueixes un nom en el competitiu i difícil món de la literatura?, És imprescindible ser un geni?, En fi, m'agradaria que m’orientessis en aquest sentit. Finalment donar-te les gràcies de tot cor i per descomptat l'enhorabona per la teva excel·lent novel·la. Una abraçada.
Iván Heredero Ramírez, Madrid
Estimat Ivan, sobretot no cal ser un geni. Però necessites temps, això sí. I en necessites tant! Jo he aconseguit escriure la meva primera novel·la en un moment en què treballava tot el dia a la universitat i per fer-ho he hagut d’escriure sempre durant la nit i els caps de setmana, sovint renunciant a moltes coses. Només ara puc concebre l’escriptura com la meva activitat principal i donar-li preferència sobre la resta de coses. Pel que fa als consells: primer de tot cal produir alguna cosa i treballar-la fins que estem completament segurs que és el màxim que podem oferir en aquell moment. Després, crec que convé produir alguna cosa diferent i breu, com un conte, i fer-lo servir com a presentació. La millor via és buscar primer els contactes en els blogs o les revistes literàries, crear-se un nom que comenci a circular a l’ambient. Les editorials seran el següent pas.
9) El principi de la novel·la em va deixar angoixada, impressionada, aterrada, feia temps que una novel·la no m’arribava tant. És molt forta i aconsellable al cent per cent. Enhorabona Paolo.
Lola del Valle, Sevilla
Moltes gràcies.
10) Hello, en què s'ha inspirat per escriure aquest llibre? Em podria dir què és el nombre de Riemann? És que m'agradaria fer un treball sobre el nombre.
Lídia Pujol, Barcelona
No m’he inspirat en una sola cosa. La història s’ha format com una col·lecció de petits detalls i imatges que podrien generar altres històries diferents i que en canvi he unit en una sola. A cada capítol, més o menys, correspon una idea diferent.
La “zeta de Riemann” és una funció que es defineix en el camp complex (si t’interessa profunditzar trobaràs la definició a Wikipedia). Els seus zeros estan lligats a la distribució dels números primers d’una manera que encara no s’ha explicat completament.
11) Hola Paolo, des de petit sempre m'ha agradat escriure relats curts que expliquin una història senzilla i directa. Sempre he tingut admiració per aquells que com tu escriuen alguna cosa més gran. Com lligues les històries dels personatges i en què et bases i durant quant de temps desenvolupes una idea fins que l'escrius?
José Francisco Cedenilla Delgado, Toledo
Normalment, jo treballo sobre la marxa, sense decidir tota la trama des de l’inici, perquè construir una història a priori porta normalment a fer les eleccions més banals. En una certa manera, cada capítol decideix una mica el proper, perquè escrivint he entès alguna cosa sobre el caràcter dels personatges, sobre la seva manera de pensar i actuar, i sovint s’han obert també noves oportunitats per a ells.
Els episodis neixen sempre d’idees molt marginals, de detalls (una nena que aixeca la mà en mig d’una classe, la llum que fa un dibuix particular al sostre, un tros de diàleg, etc.).
El temps en què treballo sobre la idea abans de posar-me a escriure és sempre aquell més cansat i és també el més llarg. La seva duració depèn de la idea. En la nova novel·la estic treballant des de fa dos anys i no he escrit ni tan sols una línia...
12) Pot Mattia ser asperger? M'agradaria saber-ho, amb la seva forma de ser poc social, de vegades poc conscient del dolor dels altres, o del seu propi dolor o del dany causat ... pot ser ell asperger com ella anorèxica? És actual, narrada amb agilitat, precisa; desassossega, impedeix deixar a mitges, incita a acabar d'una vegada, emociona. És bona. El seu final és tan real que fa mal. Belén.
Belén Rico Prieto, Asturias
Gràcies, en Mattia no té exactament la síndrome d’Asperger, o almenys no té una síndrome reconeguda. Diria que és un personatge borderline, amb algunes característiques molt properes a l’Asperger. També ella, respecte l’anorèxia, està al límit.
13) Hola Paolo, primer enhorabona per la teva obra que encara no he llegit, però pel trosset que he llegit em sembla que és estupenda. Bé, la meva pregunta: el títol de l'obra el tries abans o quan acabes el llibre? És una curiositat que tinc. Gràcies guapo, bye.
Kelly Castro, Madrid
El títol no l’he trobat jo sinó el meu editor italià. El meu títol original era “Dins i fora de l’aigua” i el vaig trobar més o menys a la meitat de l’escriptura de la novel·la. Però el meu títol es referia a la meva visió personal de la història, i que tenia un sentit que a l’acabar la novel·la s’havia perdut una mica. L’editor ha estat capaç de condensar el sentit més profund de la novel·la en poques paraules.
14) Hola! Veuràs, m’he acabat el llibre, i el final, la veritat, m'ha deixat una mica ... no sé, per què aquest final tan ... pessimista? Realment volies transmetre que tots som uns covards? ¿Que encara que desitgem una cosa amb totes les nostres forces la por ens bloqueja fins a tal punt que no arrisquem, i al final simplement perdem, ens quedem sols ...? O et va semblar original acabar així el teu llibre? Traient aquesta part (que no és que estigui malament, sinó que jo esperava una mica més), la veritat és que la novel·la m'ha encantat. Gràcies i ànim! Al cap i a la fi, és la primera.
Marta Lozano Pleguezuelos, Santa Cruz de Tenerife
En realitat jo no el considero un final massa pessimista. Els dos protagonistes troben una mena d’alliberació del propi dolor, tot i que no aconsegueixen trobar-la junts. Per a ells s’obren dos nous camins.
Però és interessant el que em suggereixes, que de vegades ens quedem bloquejats davant els nostres desitjos més grans, per la por. Crec que és veritat, crec que és així per a moltes persones. Jo combato contínuament aquesta sensació per conciliar els meus desitjos amb la por i el sentit de culpa. I potser és aquesta la lluita que dóna més sentit a la meva manera de ser.