Però ha continuat escrivint durant aquest període?
Durant aquests anys he escrit molt poc. Per escriure has d’estar sola i jo sempre estava envoltada de gent. Cap al final de la legislatura ho vaig començar a trobar a faltar, vaig veure que realment m’enyorava d’escriure...

Té a veure amb el que deia l’any 1990 sobre escriure: «Mai de la vida havia fet res que m’agradés tant»...?
Sí, escriure m’agrada, però ara –deu ser que ja m’he fet gran– penso que hi ha altres coses que també em fan molt feliç.

Comparant-la amb anteriors novel·les seves, Bones intencions potser és més optimista...
És veritat que els personatges de les meves obres anteriors patien més. En aquesta novel·la he estat més clement amb tots. Des del principi volia escriure una història que fos més amable.

Amb un final feliç...
Exactament feliç, no, però sí un final obert, amb possibilitats, oportunitats, amb esperança...

«Sempre començo a escriure a partir dels fets que he vist, que he sentit, que m’han interessat, que conec de més o menys a prop», afirmava l’any 93. I ara?
És molt difícil saber exactament com comença una novel·la, en quin moment surt la idea inicial i com es va formant, polint, canviant... fins que acaba essent el que és, un ens amb una vida pròpia.

I en aquest cas, què l’ha fet començar la novel·la?
Fa temps, a Portbou, em vaig adonar que hi havia algun establiment arran de mar tancat. I vaig pensar que era una llàstima, i que algú amb empenta i diners podria ressuscitar-los, i donar feina de passada a persones que no en tenien.

I l’ha ambientat a Mieres...
Podia haver estat un altre lloc, però la zona de la Garrotxa és preciosa, ben conservada, i a una distància de Girona que em feia fàcil les anades i vingudes de la Valèria, i també les escapades d’en Valeri.

La Valèria engega el projecte amb uns companys de viatge especials: un exalcohòlic, una dona maltractada, un pare que a vegades no hi toca, una dona sense papers…
Són les persones que la Valèria té a la vora i, sobretot, són les persones que ho necessiten. El que hauria estat fàcil i segur hauria estat agafar gent professional, però aleshores la novel·la no hauria tingut cap mena de gràcia, oi?

La majoria de personatges surten força ben parats, com si es perdonessin els errors que han comès i els perjudicis que han causat...
A la novel·la no hi ha tant la idea del perdó –el perdó és una cosa molt complicada; de fet, la mateixa Valèria no pot perdonar la infidelitat del seu marit– com la idea de poder tornar a començar, de poder tornar a creure en un mateix i tornar a sentir-se ple d’energia i de dignitat.

Un catàleg de «perdedors» –només aparentment– i sense gens d’experiència intenten tirar endavant un negoci. Tot i córrer el risc de ser poc versemblant, sembla que el que de veritat li interessa a vostè és la voluntat i el coratge per fer-ho…
Hi ha coses molt més difícils que no pas muntar un negoci com Can Valeri. Per exemple: el negoci de iogurts de La Fageda, de Santa Pau, tirat endavant amb persones discapacitades. I funciona! Els treballadors de Can Valeri són persones que han fracassat, però són llestes i estan plenes de voluntat.

A l’hora d’escriure, en qui pensa?
A l’hora d’escriure no penso gaire en res ni en ningú, perquè prou feina tinc de no perdre el tremp. Però evidentment el que escric m’ha d’agradar; si no, malament...

Però té alguna mena de «lector de capçalera», a qui ensenya el text abans de publicar?
Sí, en tinc un que és fantàstic, és un bon lector, rigorós, amb criteri, i a més m’ho fa de franc, o només a canvi d’algun sopar... És el meu home!

I ara que ha tornat a escriure, abandona el món de la política?
El projecte d’emancipació cultural, política i fiscal del meu país no l’abandonaré mai, tot i que ara hi treballo des d’una segona línia.

Quins són els seus projectes literaris de futur?
Em balla pel cap de fer una obra de teatre. Em faria gràcia. Sí, escriure teatre estaria bé.

EL CODI ROCA

Quin és el teu autor de capçalera?
Màrius Torres.

Un autor que mai t’hagi fallat:
Mercè Rodoreda.

Quin dels teus llibres ens recomanes:
L’últim tren.

Quin dels teus llibres no ens recomanes:
Greuges infinits.

Quin llibre d’algú altre recomana:
El silenci de les vinyes, de Gisela Pou.

Algun llibre que li agradaria haver escrit:
A la platja de Chesil, d’Ian McEwan.

El millor elogi que li han fet:
Que s’han emocionat llegint-me.

Recomani:

Una novel·la catalana:
Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.

Una novel·la estrangera:
El primer home, d’Albert Camus.

Un best-seller:
Un dia, de David Nicholls.

Una novel·la històrica:
Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar.

Una novel·la negra:
El gos groc, de Georges Simenon.

Un còmic:
Les tires de Fred Basset.

Un assaig:
Mi madre, yo misma, de Nancy Friday (no hi ha traducció al català).

Un llibre de poemes:
En quarantena, de Narcís Comadira.

Un llibre de contes:
La solitud de les parelles, de Dorothy Parker.

Un manual d’autoajuda:
Qualsevol llibre de fotos de gats.

Un llibre de cuina:
La cuina salvavides, de Mireia Carbó.

Un llibre de viatges:
La ruta blava, de Josep Ma. de Sagarra.

Una biografia:
Elogi de la imperfecció, de Rita Levi Montalcini.

Una novel·la juvenil:
El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger.

Recorda el començament d’alguna novel·la:
«Llamadme Ismael. Hace unos años -no importa cuánto tiempo exactamente-, con muy poco o ningún dinero en el bolsillo y sin nada en tierra que me interesara…» Moby Dick, de Herman Melville.

I un final:
«…sentia caure la neu calmosament per tot l’univers com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts». Els morts (De Dublinesos), de James Joyce.

A quants premis s’ha presentat:
A força.

Quants n’ha guanyat:
Força, també.

A qui li donaria el Nobel de Literatura:
A Emili Teixidor.

L’últim llibre que ha llegit:
El cau del conill, de Cristian Segura.